Marató de La Vall del Congost

Cap a finals de Novembre, després de fer la Sant Mateu Xtrail 42K i abans de la Marató de l’Ardenya em vaig apuntar a la Marató de la Vall de Congost. En aquell moment les sensacions eren bones, podia entrenar bastant bé i em vaig inscriure. Eren temps en que semblava haver deixat enrere les lesions i pensava fer la Transvulcània aquest any. Tot això es truncaria al cap de poc temps.

El problema és que, després de l’Ardenya, vaig tornar a tenir moltes molèsties. La pubàlgia es va reactivar i van aparéixer noves molèsties a les lumbars i la zona baixa dels glutis. En definitiva, des de desembre vaig entrenar més aviat poc, i malament. Amb aquest panorama s’acostava la data de la Vall del Congost. No tenia gens clar si m’atreviria a fer-la. Però el cert és que unes setmanes abans de la cursa les sensacions van millorar i vaig poder fer algunes tirades llargues que em van donar un mínim de confiança per a provar-ho.

Quan la cosa començava a pintar bé, les dues setmanes prèvies a la cursa no vaig poder sortir a córrer. Per culpa de la feina i per un refredat la darrera setmana que em va fer dubtar fins a la mateixa nit abans de la cursa.

Per al diumenge pintaven un dia fred, amb pluja. M’havia de llevar a les 5 de la matinada i vaig anar a dormir d’hora, però vaig estar dues hores tossint al llit. La cosa no pintava bé.

Sona el despertador. Em prenc el xarop i un ibuprofé i esmorzo una mica. Un cafè amb llet i un parell de torrades amb Nutella. Tenia ja tot preparat, així que agafo els trastos i cap a Aiguafreda. Encara és fosc, i em pregunto on diantre vaig…

Arribo a Aiguafreda. Aparcar, recollida de pitrall i al cotxe a preparar-me. No fa gaire fred, i no sembla que hagi de ploure. Per un moment penso en portar només la ronyonera i no dur la motxilla. Però em fa por que acabi plovent i trobi a faltar el txubasquero. Així que decideixo anar amb la ronyonera amb el bidó i la motxilla per a portar el txubasquero. Gels, barretes i sals repartits per les diferents butxaques.

Passo el control de pitrall i a esperar que arrenqui la cursa. Ho fa amb una mica de retard, es fa una mica llarg. Comença la cursa i surto amb la idea de no apretar gaire. Sé que la cursa és mooooolt llarga i que no estic preparat, així que convé no sortir gaire animat.

Tot i això, probablement surto massa ràpid. No tinc la sensació d’estar apretant massa, però probablement encara hauria d’anar més tranquil al principi.

Passat el primer tram de pista, arriba la primera pujada. Vaig fent, sense apretar, però tot i així noto els bessons molt carregats.

Un tram de baixada no massa pronunciada ens porta a la primera gran pujada. Es fa molt llarga, és molt dura i tècnica, com gairebé totes les pujades de la cursa. Vaig fent, caminant a bon ritme. Arriba la baixada, i aquí sí em deixo anar una mica. Probablement hauria de controlar-me una mica més també en les baixades, perquè acaben passant factura. Però no ho puc evitar. La difruto a tope.

A continuació una nova pujada, més curta i un descens que ens porta al quilòmetre 20 aproximadament. Fins aquí, estic disfrutant de la cursa.

Llavors, noto una punxadeta al bessó i penso: ja hi som. Aquesta és la setena marató, i en les sis anteriors, aquesta punxada és indici que s’ha acabat la cursa. Sempre venen més punxades i acaba sent un rosari de rampes a tot arreu. Aprofito l’avituallament per a trucar la Nuri, que tenia intenció de venir-me a veure en tren. Li dic que probablement no acabi la cursa, que no vinguin. I és que no tinc ganes de tornar a patir més de 20Km caminant com un robot. Aquest cop, em retiro i ja vindran temps millors.

Tinc la opció de tirar pel dret i fer el recorregut dels de la mitja. Estic a 1km de l’arribada. És el millor moment per a deixar-ho. A més, ara toca la rampa més dura de la cursa. Una animalada de pujada amb un desnivell tal que et pots ajudar amb les mans. Decideixo donar-me una oportunitat i veure com arribo al Castell. Si, com espero, la pujada la faig amb rampes, baixaré directament al poble de Tagamanent i em retiraré.

Em poso en mode reductora i vaig fent, mirant de no gastar ni un gram d’energia més del necessari. Però la pujada fins a la zona del Castell és molt dura, i fins i tot en mode conservador, t’has d’apretar. Vaig fent, molt cansat i atent als indicis de rampes. Arribo a dalt a base de tirar de cap més que de cames, però sense cap ensurt important en forma de rampa. Estic bevent tot el que puc, menjant bastant bé i cada hora em prenc una pastilla de sals. Potser gràcies a això estic controlant bé el tema de les rampes.

Finalment, després d’un tram de baixada / planer arriba la pujada curta i dura que et porta al Castell. En aquest punt estic molt cansat, amb ganes d’aturar-me, però no tinc motius suficients per a retirar-me. Arriba la baixada i decideixo seguir una mica més, fins el poble de Tagamanent i decidir què faig allà.

La baixada, com totes les de la cursa, és molt maca. Estic ja al quilòmetre 26 i encara puc baixar bastant bé. No tan alegre com abans, però sense cap rampa, la qual cosa em permet portar un ritme maco que va millorant la (trista) mitja que he anat acumulant en la primera part de la cursa. Ara ja m’és igual el temps que faré, però encara tinc al cap les referències de la txuleta que em vaig preparar el dia anterior.

Arribo al poble i toca prendre una decisió. Estic molt cansat, el tram planer fins al riu se’m fa molt llarg, però tinc la sensació que podré acabar la cursa, encara que sigui amb rampes. Ja hi estic acostumat.

Un cop creuat el riu (amb aigua fins al malic) queden dues pujades. Una primera més llarga, no gaire dura al principi i la segona, més curta però dura i tècnica. Sé que si supero la primera, la segona ja la faré com sigui. Truco la Nuri per veure si finalment han decidit venir i em diu que sí. Els darrers 13Km els faig pensant només en el moment de l’arribada, quan creui la línea de meta i me les trobi allà. El meu únic objectiu és fer una passa i una altra, i una altra fins que arribi aquest moment. Ja fa estona que només tiro de cap, i aquesta motivació és la força que em permet continuar.

La pujada se’m fa molt llarga. Em passen molts corredors en una primera part relativament suau on es pot córrer i jo vaig pràcticament sempre caminant.

Finalment, arribo a la part de dalt dels cingles i després d’un tram planer comença la baixada. No tinc gaires indicis de rampes i puc baixar bastant bé, la qual cosa em tranquilitza molt. Altres vegades (Ardenya) estava tan cascat que no podia ni córrer a les baixades, i així tot es fa molt més llarg i penòs.

Encaro la darrera pujada, buit de forces i tirant a base de concentració i automotivació. Vinga, va, darrera pujada i baixada fins el poble. Va, que la acabes… quina agonia 🙂

A mitja pujada noto una rampa forta a un adductor. Em paro a estirar una mica i un noi que ve per darrera m’ofereix una mena de txupito de magnesi. Li dic que és igual, que el mal ja està fet i que no hi ha res a fer. Ja em veig coix fins a l’arribada. Però insisteix i me’l prec. Mano de santo.

Al cap d’una estona s’acaba la pujada i després d’un tram planer que puc fer a un ritme decent, arriba la darrera baixada. Molt tècnica al principi i més fàcil a mida que vas baixant. Molt cansat però sense gaires problemes musculars, puc disfrutar d’aquesta darrera baixada. Passo diversos corredors, inclòs el que m’ha salvat la vida amb el magnesi. Un cop al poble es tracta de patir una mica el darrer quilòmetre en asfalt i encaro la recta d’arribada. Veig al fons l’Ona i l’Arlet a punt per a fer els darrers metres amb mi, per primera vegada! (gràcies Nuri!).

Un cop més, sento l’emoció de veure l’arc d’arribada, després de més de 6h30 d’esforç. Finalment, creuem la línia d’arribada i s’ha acabat! Una altra marató a la saca!

Estic molt content d’haver tingut prou força mental per a acabar-la. No estava preparat per una cursa així, però al final ha anat prou bé. Sense gaires problemes muscular per primera vegada en una marató. La propera espero poder-la preparar millor, i és que en la meva opinió, una mitja de 27Km setmanals les 14 setmanes anteriors a una Marató és un  volum molt pobre. I un miracle haver pogut acabar una cursa així.

La cursa és molt maca, i molt dura. Pujades molt tècniques, amb molt de fang, creuant diversos rius, baixades de tot tipus. Avituallaments més que suficients (11 per a 44km!!).

Al final 6h35’36», 165è de 414. «Con un canto en los dientes» 🙂

• Temps oficial: 6h35’36″
• Temps GPS: 6h35’18» (trigo uns metres en posar-ho en marxa)
• Temps GPS en moviment: 6h02’18» (33′ aturat en avituallaments i altres parades tècnico-fisiològiques)
• Classificació: 165/414
• Distància oficial: 42Km
• Distància GPS: 42,3Km
• Velocitat – Ritme GPS en moviment: 8’26”/km – 7,1Km/h
• Velocitat – Ritme GPS total: 9’13”/km – 6,5Km/h
• Desnivell positiu: oficial: 3100m
• Desnivell positiu GPS: 3057m

 

Marató de l’Ardenya (crònica)

El passat 6 de desembre vaig prendre part en la Marató de l’Ardenya (42K).

Va toca matinar, un parell de torrades amb Nutella amb un cafè, una capsula de sals i un platan abans de sortir. I cap a Santa Cristina d’Aro. Una horeta de trajecte amb musiqueta i anar repassant mentalment com serà (o un espera que sigui) la cursa.

Fa fred (2/3 graus), i sortir del cotxe per dirigir-me a la recollida del dorsa es fa durillo. Hi ha un bon ambient al poliesportiu on em donen el dorsal i una bossa del corredor ben plena d’obsequis de tot tipus.

Cap al cotxe a posar-me el dorsal i preparar-me per a l’escalfament. Quin fred… Decideixo anar amb la interior tèrmica i una de màniga curta. Sense buff ni guants. Surto del cotxe i vaig trotant cap a la sortida.

L’speaker parla de 300 inscrits a la Marató, però ja es veu que no som tants ni molt menys. Al final uns 170. El trosset fins a la sortida i uns sprints em deixen a punt. També ens avisa que no plourà, però ens mullarem els peus segur. Aquí no s’equivocava.

La idea és sortir no massa fort, per veure com evoluciona el trencament en el bessó. Però els primers quilòmetres conviden a anar ràpid. Anem a 4:30/km els primers 3/4 km. Fins el Km6 per sota de 5’/Km.

A partir d’aquí, primera pujada. De mica en mica el desnivell es va fent més fort i acabem en una grimpada per roca que ja m’esperava després d’haver vist alguns videos d’edicions anteriors. El cim d’aquesta primera pujada és potser el punt més maco del recorregut. Has d’anar crestejant un tros on les vistes són espectaculars.

Uns quilòmetres abans havíem remuntat una riera ben carregada que calia anar creuant d’un cantó a altre. Un corriol preciòs, tancat i amb molta vegetació, i alguna remullada de peus.

Ràpidament comencem una baixada molt tècnica al principi i més fàcil a continuació. Em trobo bé, i amb ganes. Cap notícia del bessó. Segueixo escrupolosament les pautes d’alimentació que m’he marcat.

Enllacem el primer dels dos llargs trams d’uns 4/5km bastant planers, on es pot rodar ràpid. Tracto de no emocionar-me massa, perquè sé que un ritme alt em pot passar factura. La mitjana que porto em portaria clarament per sota de les 5h, però sé que la darrera part de la cursa es farà dura, i això comptant que no apareguin les maleïdes rampes.

Ja fa estona que fa calor. Ha sortit el Sol i les zones on toca em sobra la tèrmica. Estic suant molt i bevent menys del que caldria (els avituallaments estan massa distanciats). Estic prenent els gels i barretes i menjant alguna cosa als avituallaments (que són un festival de fruita, gominoles, xocolata, fruits secs, fuet…).

Passo el quilòmetre 22 en 2h20′. Matemàtiques de 1er, són 44Km, acabo en 4h40′. Però sé que no serà així, que la cursa comença ara. Tinc clar que baixar de les 5h serà molt complicat, sobretot tenint em compte que ja al quilòmetre 20 he tingut el primer avís de rampa a l’abductor dret. Ja em conec la història, i sé que en el moment que tinc l’avís les coses només poden anar a pitjor.

S’ha acabat la festa, toca baixar el ritme i confiar que les sals que he pres una estona abans resolguin el problema. No és així. Comença el festival de rampes. Abductors, quàdriceps, bessons… les dues cames s’em van bloquejant de forma aleàtoria. Pujades, plans i baixades. No hi ha cap terreny on pugui córrer normalment. Penso en que em queden 20K, i per moments crec que no podré acabar.

A la Sant Mateu Xtrail, també vaig tenir problemes de rampes, però m’afectaven bàsicament els bessons i només era un problema greu en trams de pista. Baixades i pujades tècniques les podia fer a un ritme decent. Aquí no. A les baixades, tècniques o no, em passa tot Déu. Ja no et dic a les pujades. La cursa fa estona que s’ha acabat i només es tracta d’arribar de la millor manera possible.

Tiro de cap i determinació per a tractar d’avançar de la millor forma possible. La mitja ja fa estona que està per sobre de les 5h, però m’es ben igual, només vull que s’acabi com abans millor.

La pujada del quilòmetre 27 aprox. és una bojeria. Comença amb dos trams molt durs de tallafoc, per acabar amb una grimpada a prop de l’escalada. Em recordava a trams de la Cursa del Pedraforca. Aquest tipus de pujades si les afrontes amb les cames clavades són un autèntic calvari. I la posterior baixada, també de l’estil, no millora les coses.

Prop del Km 30 em torno a perdre (comença a ser un clàssic). Un tram de corriol de baixada que acaba en un tallafocs on les cames semblen funcionar una mica. Potser per l’emoció em salto una marca del camí i apa, quan m’adono de l’error, a pujar el tallafoc. 1.3Km, 11 minuts i una enrabiada que em podia haver estalviat 😦

Les dues últimes pujades, d’uns 2Km amb un desnivell no gaire fort i en pista, les faig caminant ja des del principi. El que més em preocupa són els quilòmetres finals. Sé que hi ha uns 4Km de baixada/pla fins el final, i en el meu estat pot ser un calvari.

Quan començo a baixar es confirmen les sospites, amb prou feines puc trotar, amb les cames pràcticament rectes. Dec anar a uns 7’/km per un tram de pista en lleuger descens, lamentable. Em passa un noi que no va massa ràpid però m’arrenca les enganxines.

I quan ja em veig amb una humiliant entrada al poble caminant, succeeix el miracle. De sobte les cames responen mínimament. No sé si alguna càpsula de sals va fer efecte, però el fet és que l’agonia m’ofereix una treva i l’aprofito tot el que puc. Els darrers 2,5Km els puc córrer, després de varies hores pràcticament caminant.

És molt agradable la sensació de poder tornar a córrer a ritmes de 4’40Km, i més sabent que l’arribada està a tocar. Avanço el noi que m’ha passat anteriorment i un altre que l’acompanya. Els darrers metres puc fins i tot apretar una mica i fer una entrada més o menys digne.

Com sempre, i més en aquestes condicions, l’arribada és un moment molt emocionant. Aquell moment en que deixes de córrer, que s’ha acabat, que has aconseguit el que t’havies proposat amb molt de esforç i patiment. És una sensació que s’ha de viure, no es pot explicar. Crec que és el que et fa repetir altre cop.

Al final un temps de 5h25’28» – 44,5Km. 70è de 173.

Cap al poliesportiu, entrepà de botifarra amb una clareta i cap al cotxe. La tornada en cotxe amb la musiqueta i la calefacció és també un dels moments memorables del dia 🙂

Conclusions: una nova marató a la butxaca. Una nova experiència i nous paissatges. Vaig disfrutar els primers 20Km i vaig patir (molt) els darrers 25K. No la vaig disfrutar tant com la Xtrail, em quedo amb les ganes de tornar-hi i mirar de treure’m l’espineta l’any vinent.

Necessito trobar la fòrmula que em permeti córrer aquestes distàncies sense haver de patir tant per les rampes. D’entrada ara descansaré una mica i faré una mini pretemporada canviant algunes coses. Continuarem provant fins que trobem el què!

Info cursa oficial: 42Km – 4173m acumulats
Garmin Fenix 2: 5h25’28» – 44,5Km – 1785m+
Ruta a Strava: http://www.strava.com/activities/226778334

Marató de l’Ardenya (prèvia)

Ha arribat el dia, demà és la Marató de l’Ardenya. He decidit participar, amb molts dubtes i amb alguns riscos, però confiem que tot vagi bé.

Els darrers dies he estat tractant el petit trencament que tinc a la part alta del bessó dret. Descans absolut, gel i pomades vàries no han obrat el miracle, i la visita al fisio dijous va confirmar que el trencament si fa no fa està igual que abans.

Si corro demà existeix la possibilitat que el bessó digui prou i hagi d’abandonar i probablement estar algunes setmanes aturat. És un risc que estic disposat a córrer perquè la idea es fer aquesta cursa i baixar molt el ritme un temps, pensant en el proper repte, la Marató de la Vall del Congost a finals de març, i algun altre de més renom que està a punt de caure 🙂
Avui he sortit una estoneta a veure quines sensacions tenia, i m’he notat carregat de bessons i alguna molèstia al genoll dret (sembla que provocades pel trencament), però ha anat bastant bé. Han estat 25 minuts, veurem què passa demà en les aproximadament 6 hores que puc estar.

A banda d’aquesta sortida, demà farà 14 dies que no corro. No és la millor forma de presentar-te a la sortida d’una Marató, però en qualsevol cas, tampoc és perd tant en dues setmanes, i potser fins i tot m’ha anat bé descansar. És més un tema de cap, de tenir la sensació que no arribes havent fet els deures, i amb la por que la cama em faci plegar en qualsevol moment.

En aquestes circumstàncies demà toca sortir conservador, anar fent i si la cosa va bé, intentar anar per feina, i si no, txino txano i llestos. En qualsevol cas, el que més em preocupa són els darrers 12/15 kM, on habitualment tinc problemes de rampes que poden fer que el bessó s’acabi de trencar. Arribat a aquest punt estaré molt atent a les sensacions i a la primera que pinti malament, plego (espero complir amb això).

Per si les mosques, he seguit la pauta habitual: dieta disociada tota aquesta setmana, i ara anàlisi de la cursa (aquesta  és la part més divertida) 🙂

Com que no puc reconéixer el circuit (Santa Cristina d’Aro queda un pél lluny) toca tirar de cròniques i analitzar el perfil de la cursa. Oficialment són 42Km amb 4371m de desnivell acumulat. Les cròniques parlen de 44Km.

Sembla que passarem fred, que hi ha molts trams de pista on es pot anar ràpid (perill si un s’anima massa), moltes pujades llargues en pista, però també trams molt tècnics (pel que sembla, sobretot la primera pujada).

Revisant la classificació, baixar de les 5h crec que no està al meu abast, i en les condicions que estic encara menys (apa, ja he construït la cohartada per justificar un mal temps jaja).

Comparant el perfil amb la Marató de la Sant Mateu Xtrail, sembla que la sortida és molt més planera i m’anirà bé per a escalfar i veure com respon el bessó. Aquest inici planer es compensarà amb la primera pujada, que és molt dura i en la part final es parla fins i tot de grimpades.
La part central de la cursa sembla menys trencacames i potser es podrà anar a bon ritme. Caldrà ser conservador perquè el darrer terç de la cursa sembla similar al de la Xtrail, i les dues darreres pujades es poden fer eternes, ja que en aquest punt ja s’ha de lidiar amb l’esgotament i molt em temo que les rampes. Els dos quilòmetres finals son planers i es faran molt llargs.

Hi ha 4 avituallaments (9,9K – 22,8K – 27,8K – 34,2). La distància entre el primer i el segon i el darrer i l’arribada és un pél llarga, tenint en compte que penso anar només amb el bidó de 500ml. Però no vull carregar amb la motxilla, provarem sort. Com que no farà gaire calor, espero que sigui suficient.

Prendré un gel cada 40-50min (50′ – 1h40′ – 2h30 – 3h20′ – 4h – 4h40′ – 5h’20). Pel mig alguna barreta (2h – 3h40 – 4h20) i les càpsules de sal (si no se’m desfan aquest cop, 1h45 – 3h45). A veure on poso tot això.

Com que es farà llarga, m’emporto algo de lectura 🙂

I ara a preparar el material, que demà tocarà matinar (a les 7h sortida cap a Santa Cristina).

Rotura al bessó

Avui he visitat el fisio per tractar algunes molèsties que venia arrossegant, i m’ha trobat una petita rotura al bessó dret.

A falta de 9 dies per a la Marató de l’Ardenya, no pinta bé, tot i que farem un tractament per mirar d’arribar a temps.

Els propers dies toca posar gel a la zona 10 minuts cada hora i a la nit aplicar una combinació de Trombocid + Arnica.

I repòs absolut.

 

 

Sant Mateu Xtrail 42K

El passat diumenge vaig fer la Sant Mateu Xtrail, versió Marató. Després de més de dos anys sense posar-me un dorsal per culpa d’una lesió, i amb molts dubtes, vaig decidir provar sort. Era la meva primera marató de muntanya, de forma que tenia alicients de sobra com per estar molt excitat.

El temps acompanyava, i la temperatura a la sortida era molt agradable. La previsió apuntava que faria molta calor, i així va ser (es va arribar fins als 29ºC).  Una mica nerviòs, mirava de distreure’m parlant amb algun conegut i repassant «l’estratègia» que portava de casa, que bàsicament era no tornar-se boig en els primers 20Km, beure fins a la sacietat i anar menjant de forma regular.

Per fi es dóna la sortida i els aproximadament 70 corredors comencem a recórrer els carrers de Premià de Dalt. Aviat comença la pujada i trepitgem sorra. En aquests primers quilòmetres tothom té moltes forces, i cal tenir el cap fred per saber quin és el ritme que et convé.

El circuit és un constant puja i baixa. Els reconeixements previs em van anar molt bé per tenir una idea de com era el recorregut, i tenir presents al cap dos o tres punts clau. Tenia clar, per exemple, que cap al final les dues últimes pujades serien molt i molt dures i calia ser prudent.

Els quilòmetres van passant, i aviat em començo a trobar bastant sol. Serà la tònica de tota la cursa fins al darrer terç. En part està bé, perquè et centres en el teu ritme i vas a la teva, però per una altra banda, en ser una cursa tan llarga, per moments voldries trobar-te algú i compartir uns quants quilòmetres.

Tinc bones sensacions i miro de beure i menjar segons tenia previst (un gel cada 50′ aprox. + alguna cosa dels avituallaments, i molta aigua). Els avituallaments crec que estaven molt bé, aigua, platans, i en ocasions gels, croissants, donuts, taronges…). Jo vaig amb el bidó de 500ml i el vaig omplint als avituallaments. Amb això en tinc prou, només hi ha un tram que em quedo sec, perquè l’avituallament estava un pél massa lluny. Portava també unes pastilles de sals per prendre a partir de les 2/3 hores, però no van aguantar la calor i es van desfer, de forma que la meva ‘arma secreta’ contra les rampes es va esfumar.

El primer pas per la creu de can Boquet és el primer punt clau de la cursa, que ja fa quilòmetres que espero. La Nuri, l’Arlet i l’Ona m’esperen amb aigua, gels i pancartetes d’ànim!! Són només un segons però et donen un puntet molt bo uns quilòmetres abans i després de veure-les!

Fins al quilòmetre 25 aproximadament tot va de fàbula. A partir d’aquí, primers indicis de rampes. Sempre les he tingut en maratons d’asfalt, i ja m’esperava que podria passar. A partir de llavors, tàctica conservadora, fins que cap al 30 la cosa es complica i la tàctica passa a ser de supervivència. No puc córrer sense que se’m clavin els bessons, i també tinc algun avís als adductors. Tocarà patir.

En ser una cursa de muntanya, puc anar «trampejant» prou bé. Les pujades més dures són les que millor em van, perquè les he de fer caminant. Les baixades tècniques també les puc fer ràpid sense rampes. El problema són les zones de pista o corriol en què es pot córrer. Aquí és on pitjor ho passo i he de caminar, amb la sensació que estic perdent molt temps. Però és el que hi ha!

Tot i aquestes molèsties puc anar guanyant posicions molt de mica en mica, i és que arribats a aquest punt, qui més qui menys té un problema o altre. Fa calor, i alguns trams son realment durs. Després del superavituallament del C.Esportiu Illa Activa toca fer una de les pujades més dures, amb el Sol picant de valent i les cames demanant una treva. Una baixadeta i darrera gran pujada de la cursa fins a la pista que porta altre cop a  la Creu de Can Boquet.

Ja fa estona que el GPS marca un quilometratge diferent del que marca la cursa (suposo que per la desviació típica que es va acumulant). En el darrer avituallament, a la Creu de Can Boquet crec que estic a uns 3Km de l’arribada. Aquest és el pitjor tram per a mi, però un darrer esforç i arribaré als darrers 2Km de baixada bastant tècnica que porten a Premià, que en les condicions en les que estic em va perfecte.

Passat l’avituallament, em perdo. Probablement culpa meva, o no, la veritat és que no ho sé. Però tant jo com el noi que porto al darrera arribem a un punt en què el camí es talla i no hi ha cap més marca. El noi decideix girar cua i jo tiro pel dret pel bosc fins a la pista. En aquest moment et cagues en tot, perquè el que tens ganes ja és d’arribar a la darrera baixada i tancar la cursa, però un darrer esforç de cap i cames em retorna al circuit. Veig el noi que s’havia perdut amb mi que encara la baixada i penso que toca apretar a la baixada per tornar a enllaçar.

Els darrers dos quilòmetres són una delícia. Una baixada tènica que es pot fer molt ràpida, amb la arribada a tocar. La pell de gallina, i la sensació que això ja està fet! A la baixada puc avançar un parell de corredors que ja tenia al darrera abans de perdre’m, i en arribar a Premià veig un tercer que ja no podré passar, perquè la benzina ja s’ha acabat.

Veient que no l’agafo i que per darrere tampoc ve ningú, els darrers metres dins el poble són per disfrutar i començar a gaudir del repte aconseguit!

Després de dos anys, les ganes han pogut més que les cames, i m’ho he passat realment bé. Sense dubte una de les curses de les que guardo un millor record.

• Temps oficial: 5h13’23
• Classificació: 11/69
• Distància oficial: 42Km
• Distància GPS: 45,3Km
• Velocitat – Ritme oficial: 7’27»/km – 8,05Km/h
• Velocitat – Ritme GPS: 6’55»/km – 8,67Km/h
• Desnivell positiu: oficial: 2035m
• Desnivell positiu GPS: 2585m (baromètric)

Miracle?

Ja fa un temps que vaig donar per fet que no podia córrer. Va ser cap al febrer que vaig decidir que ja havia provat tot tipus de tractaments i veient que la cosa no millorava, tocava oblidar-se.

Però el fet és que un darrer intent va donar resultat. Em van recomenar un fisio (gràcies Mir :-)) i vaig provar. No entro en detalls, però la primera impressió dista molt del resultat final. El tractament va ser curt, però MOLT intens. Em va fer molt de mal les dues o tres sessions que em va tocar la zona de la pubàlgia. Però va valer la pena. He anat millorant i ara ja fa tres mesos que vaig sortint, cada cop més quilòmetres i amb més confiança. Després d’un any i mig, trobar algú amb qui en tres sessions notes moltíssima millora és gairebé un miracle.

Les fascitits plantars crec que puc dir que han desaparegut, però de la pubàlgia encara noto molèsties, no durant la cursa però sí en arribar a casa. No estic del tot bé, però ara puc anar sortint. Està per veure si podré entrenar com ho feia abans de la lesió, per ara no he fet cap setmana de més de 3 dies. Però si puc fer tres dies i combinar-ho amb alguna sortida en bici, em dono per satisfet.

Ara ja torno a pensar en fer alguna cursa, i tenim un parell de coses al cap que ens fan molta il·lusió, a veure si arribem!

 

Karl Marx – Sant Just Desvern

Sant Pere Màrtir

Avui sortida per Collserola amb un guia excel·lent (Ricard) que m’ha portat per pistes i camins que no havia trepitjat mai. Si hauré anat cops per Collserola, però no aconsegueixo fer-me el mapa mental, continua sent un laberint de pistes i camins.

La sortida d’avui començava a la Plaça Karl Marx, lateral de la ronda fins a l’Avinguda Tibidabo i pujada fins el Pla dels Maduixers i cap al Tibidabo.

Un cop allà, cap a Sant Pere Martir i baixada fins a Sant Just Desvern. La tornada, anar pujant passant sota la torre de Collserola, fins a la Font Groga i descens fins a Karl Marx.

Són uns 37Km, que sumats als 17 d’aproximació i tornada a Badalona, fan un total de 54Km ben variats, potser amb una mica massa d’asfalt, pel meu gust.

Ruta a Wikiloc (37Km – 1136m+)

A las penas ‘pedalás’

No puc córrer. Després d’un any sense córrer, visites al metge, tractaments de tot tipus, no m’he recuperat de la pubàlgia i fascitis plantar que ja des de finals de 2012 m’impedien córrer amb normalitat. 

He millorat, no tinc gairebé molèsties en el dia a dia, però a la que surto a trotar una mica, es reprodueixen tots els mals. Fa unes setmanes vaig fer 4Km suaus, i vaig acabar fet caldo.

Costa acceptar-ho, perquè hi ha alguns reptes que queden aparcats, espero que temporalment: alguna ultra, rogaines de 12h i curses d’orientació a les que començava a aficionar-me.

Però puc pedalar. Sobre la bicicleta no tinc cap molèstia. Un cop (mig) acceptat que no és temps per córrer, buscaré nous objectius sobre dues rodes.
Avui he trencat amb una dinàmica de bicicleta estàtica «per anar fent», i he sortit. Gairebé tres mesos de ciclostàtic no sabia m’havien posat, i per provar-me, una sortida forteta: Castell de Burriac. Sabia que no estic en forma per a afrontar-la, però de vegades les ganes poden més que les cames (que va, no és veritat), i volia provar-me, veure on estic, quins reptes puc assumir i quant d’entrenament requeriran.

A les 8:00 encarava la pujada que em portaria a la Coscollada de l’Amigó, amb no gaire bones sensacions, i una mica nerviòs, ja que no féia una sortida d’aquesta distància des de la Cabrerès, el maig del 2013. Impressionant de la de ciclistes que matinen un diumenge. Semblava una cursa, i anar envoltat de gent no afavoria la meva idea d’anar txino-txano per poder afrontar tota la sortida amb garanties. Des de la Coscollada, cap al Seminari de la Conreria, Nou Pins i Font de Cera.

Des d’aquí, la llarga pista que porta a la Cornisa, però amb una variant, arribant a la Creu de Can Boquet per la font de Can Gurguí. Després la Roca d’en Toni ràpidament et trobes encarant l’atac final al Castell.
En aquest punt ja tot es fa més complicat, i és sense dubte el tram més dur. Un tram de pista molt empinada, en molt mal estat, d’un quilòmetre aproximadament es fa realment dura, i et deixa a amb les cames ben dures, just abans del desafiament final: la trialera que porta al peu del Castell. Hi ha un primer tram d’uns 100m amb un desnivell MOLT fort, però que es pot transitar bastant bé, si l’encares per costat correcte. Aquest tram l’he fet, donant-t’ho absolutament tot, tirant d’orgull més que de cames, però un segon tram, més tècnic, en mal estat i amb un desnivell també notable, ja he dit prou. Queda pendent (un cop més) pujar-la sencera!

Al Castell (28,5Km – 2h4′), menjar, beure i cap a casa. Podria semblar que ja està, però el que fa realment dura aquesta sortida és la tornada, si desfàs el camí. Habitualment es torna pel litoral, i és bufar i fer ampolles. Mai havia tornat per muntanya, avui ha estat el primer cop.

Després de baixar tota la pujada final al castell, hi ha un tram que es fa molt llarg i dur, amb una pista en molt males condicions. Les cames comencen a queixar-se. El tram fins a la roca d’en Toni se’m fa durillo, començo a notar indicis de rampes. M’aturo 5 minuts al dolmen per a menjar, veure i estirar. A partir d’aquesta aturada, em trobo molt millor.

Només queda el tram dur passat Font de Cera, fins a superar Alella Park. Torno per la part del darrera, sense passar per Nou Pins. Un cop a l’alçada de la Torre del vigia, ja respiro alleujat, el que queda ja és poca cosa. Amb prou feines cal destacar el tram després de Sant Jeroni (em queda alguna resta de forces per fer la trialera).
A Can Ruti ja s’olora l’arribada, i les cames revifen, i puc apretar i gaudir un tram que em sé de memòria.

Al final han sortit 54,27Km, una mica més de 2000m positius de desnivell, en 3h47′ de crono (4h’9 de temps real).

Un bon test, content per com m’he trobat i amb ganes d’entrenar per afrontar els objectius que m’he marcat, que em fan molta il·lusió.

La dutxa, el dinar, la migdiada i la tarda al txikipark, han tingut un cert regust de glòria 🙂

Sant Jeroni de la Murtra

Coscollada de l’amigó

Nou Pins

Roca d’en Toni

Font de Can Gurguí

Castell de Burriac

Castell de Burriac

Can Ruti

Rutes a Vilanova de Prades

Les vacances ja han quedat enrere, i amb elles, un seguit de sortides que hem fet, en bicicleta i corrent.

Les vacances són un bon moment per conèixer nous paisatges i camins, i aquesta motivació extra serveix també per a no deixar-te anar i passar dues setmanes fent el gandul, de la piscina a l’hamaca. La piscina i l’hamaca, multipliquen el seu valor després d’una bona suada a Sol de l’estiu.

En el nostre cas, el destí era Vilanova de Prades, un petit municipi de la Conca de Barberà, a Tarragona.

El punt de sortida era el camping Serra de Prades. Cap al nord, ens trobem els punts més alts de la Serra de Llena, i cap al sud, camins i amples pistes que porten a Prades i rodalies.

En aquestes dues direccions hem fet la majoria de sortides.

Tant la Nuri, a peu, com jo, en bicicleta, hem explorat la zona, obtenint com a resultat un bon grapat de rutes molt maques, i algun que altre «fracàs», fruit del desconeixement de la zona.

A continuació publiquem algunes de les rutes que hem fet per la zona.

Vilanova de Prades – Prades – Tossal de Baltassana 22KM – BTT

Vilanova de Prades – Pic de Curull – Vilosell 15Km – Running

Vilanova de Prades – Prades – Tossal de Baltasana 25,5Km – BTT

Vilanova de Prades – Prades – VdP 13,3Km – Running

Vilanova de Prades – Serra de la Llena – 8,2Km – Running

Vilanova de Prades – Vilosell – Vallclara 20K – BTT

Vilanova de Prades – Albarca – Ulldemolins – VdP 28,2Km – BTT

Vilanova de Prades – Serra de la Llena – 6,2Km – Running

Montigalà – Coscollada de l’Amigó – Sant Fost – Nou Pins (BTT) – 26,1Km – 1304m+

Avui primera sortida amb la calor apretant de valent. Sempre he preferit els dies calurosos als freds, m’agrada notar la cremor del Sol i la suor, però és clar que tot es fa més difícil, i qualsevol esforç és molt més exigent.

La pujada fins la Coscollada, cap a les 17:00 i crec que al voltant de 30 graus, ha estat durilla. A partir d’aquí, baixada amb molt de desnivell i una mica tècnica per nous corriols fins al camí dels Castanyers. Des d’aquí fins a la carretera de la Conreria, baixada i pla.

Només creuar la carretera, enfilem un curt corriol i després, iniciem un tram de pujada pels carrers de la urbanització. A mi m’ha semblat que pujava el Mortirolo. És poc més d’un quilòmetre, però a cada revolt, el desnivell s’incrementa. Quan toquem sorra altre cop, de seguida agafem un corriol a la dreta que ens porta a una baixada brusca i perillosa. Després, un llarg corriol molt maco a un bosc tancat. Hi ha alguns trams que es pot fer fàcilment, altres molt tècnics, però que amb forces i habilitat es poden treure, i alguns que com a mínim jo, no he pogut passar.

En acabar el corriol, continua la pujada, amb unes rampes on cal donar-ho tot per no posar peu a terra. Finalment, arribem a l’alçada de la torre del vigia, i baixem a Nou Pins.

Des d’aquí, una delícia. Només la trialereta de després del Seminari i el tram asfaltat que voreja Can Ruti. La resta, baixada i pla per disfrutar de veritat.

Sortida no massa llarga, però amb molt de desnivell que es fa molt dura.

En total, 26,1Km amb 1304m+ de desnivell.

Ruta a Wikiloc