Diumenge passat es va disputar la segona edició de Els V de Badalona. Va ser una matinal esportiva molt maca, amb un ambient festiu com no s’acostuma a veure. Com sempre, molt agraïts de la «claca» que es va apropar a animar i fer el reportatge fotogràfic!! 🙂
El dia acompanyava. Feia molt de Sol i una lleugera brisa marina impedia que la sensació de calor fos excessiva. Si més no en el previ de la cursa. Recordo a l’arribada tenir molta calor. I és que a partir d’ara, toca patir les altes temperatures en carrera.
Hi havia un ambient molt familiar, segurament per la distància de 5 quilòmetres, assequible per a molts corredors que no acostumen a llençar-se a la participació en curses, i el fet que també es duguessin a terme diverses curses infantils.
Si bé el circuit no és dels més bonics que es poden fer a la ciutat de Badalona, la zona de sortida / arribada, dins el port de Badalona, és un emplaçament ideal. El recorregut, a més, permet a qui s’apropa a veure la cursa contemplar els corredors passar diverses vegades per la zona de sortida.
El recorregut és molt planer, i podria ser més ràpid si no hi haguessin tants girs de 180 graus, que et fan perdre alguns segons, i t’obliguen a forçar per tornar a recuperar el ritme de cursa. Sembla una tonteria, però en una cursa tan curta, cada segon compta, si vens amb alguna marca al cap.
És important agafar una bona posició a la sortida, doncs el primer tram és molt estret i hi ha diversos girs, i en aquesta segona edició, en que s’han superat els 1000 inscrits, convenia evitar al màxim el tap del primer quilòmetre i el risc de caiguda que comporta.
Així ho vaig fer, i junt amb la Nuri i el Gerard Panisello (el meu cosí), ens vàrem ubicar ben bé a tercera fila de sortida. Un cop es va donar el tret de sortida, vaig sortir fort, com estava previst, per tal d’agafar una posició capdavantera que em permetés evitar riscos i assolir el meu ritme de carrera el més aviat possible.
Una mica d’estrés al principi, tractant d’avançar alguns corredors més lents i la sensació que anava molt ràpid. Dic la sensació, perquè vaig cometre l’error d’oblidar-me el GPS a casa, i vaig fer tota la cursa sense referències, només amb un cronòmetre que vaig tenir la sort d’aconseguir abans de la sortida. En una cursa més llarga n’hauria tingut prou d’anar corrent per sensacions i regulant el ritme segons els passos per quilòmetre. Però en un 5000 has de sortir des del principi molt ràpid, i no tinc els ritmes interioritzants. És important no fallar en el ritme, o pot passar que no puguis recuperar els segons perduts, o bé que si surts massa fort ho acabis pagant.
Per acabar-ho d’agreujar no vaig veure l’indicador del primer quilòmetre, així que fins el segon es va mantenir la intriga. Les sensacions no eren de tot dolentes, però sempre et queda el dubte del ritme real que estàs portant. Finalment, va arribar el quilòmetre 2 i el temps era de 7:32. A 3:31 el quilòmetre. Content per una banda, doncs la idea era fer una mitja al voltant de 3:45. Per una altra banda, i per l’experiència prèvia de les sèries de 1000 i 2000 que he vingut fent, sabia que havia anat massa ràpid, i que probablement ho acabaria pagant.
El tercer quilòmetre es fa llarg, molt llarg. Es passa per davant de meta, per dirigir-se encara paral·lel a la via del tren direcció Barcelona. El vaig passar aproximadament en 3:47. Bon quilòmetre, en el temps previst, sense pagar en excés el ritme dels dos primers.
El quart quilòmetre ja sabia que seria el pitjor. Els ritmes alts dels tres anteriors passen factura, coincideix amb la part més dura del circuit, i el temps va ser d’uns 3:54. Esperava fer un temps similar en aquest quilòmetre, encara que tenia l’esperança de poder-ho millorar una mica. De cara a l’any que ve, cal millorar el rendiment en aquest quilòmetre, doncs desvirtua una mica la mitja.
El cinquè quilòmetre es fa molt dur, però com sempre, psicològicament és molt agraït saber que tot s’acabarà en qüestió de segons. Els darrers 300 metres vaig tenir les forces necessàries per fer un lleuger canvi de ritme per superar a un corredor amb el que va sorgir un lleuger «pique», i finalment, l’arribada. El darrer quilòmetre el vaig fer en 3:46, aproximadament, per un temps final de 18:29, a una mitjana de 3:41, 41 segons menys que l’any passat. Molt content!
Uns segons per recuperar l’alè i a esperar la Nuri, amb el suspens de si podria o no fer els temps que havia previst.
Al cap d’uns minuts va aparéixer, apretant les dents i tractant de guanyar uns segons al cronòmetre. Un increïble temps de 23:17 (4:39) confirma que els entrenaments han anat molt bé, i que conserva intacta la seva competitivitat. Enhorabona!!
Arribada amb Nuri i Gerard
Després tocava el torn a l’Ona. Aquest any va ser molt valenta i va acceptar córrer ella sola la cursa. Hi havia molts nens, massa nens. Si les sortides dels grans són bojes, és d’imaginar com ho són les d’aquests nens, la majoria dels quals no ha fet mai una cursa.
Malauradament ella va ser una de les que va caure, i, tot i que no es va fer mal, va passar una mala estona, pobra… L’any vinent anirà millor, segur!
Enrere queda ja la Marató, i s’apropa el darrer objectiu que m’he marcat a curt termini: els V de Badalona.
Quan vaig començar a preparar la Cursa dels Nassos, cap a l’octubre, em vaig marcar uns objectius en forma de cursa, per tal de mantenir la motivació necessària per sortir a córrer. El camí marcat s’iniciava amb curses de 10Km (Nassos i Vilafranca), mitja Marató de Barcelona i finalment, Marató de Barcelona.
I com a fi de festa, els V de Badalona.
Suposa un nou repte, doncs he de desfer tot el camí traçat durant mesos en només unes setmanes. Des del gener fins a finals de març, he anat entrenant amb la idea de perdre progressivament velocitat per guanyar el fons necessari per afrontar al Marató. Ara, en només quatre setmanes, he de tornar a treballar la potència aeròbica i la velocitat, per tractar de fer un bon temps en una cursa de 5Km.
I és que, arribat a aquest punt, després de millorar la meva marca en 10K, Mitja Marató i Marató, no puc més que tractar de fer el mateix amb els cinc quilòmetres. El crono de referència són els 19’10» (3’50»/km), obtinguts precissament en aquesta cursa l’any passat.
Serà difícil, però tinc ganes de posar-me a prova, i motius per ser optimista.
L’any passat, en acabar la Marató, en el mes que hi havia fins a la cursa dels V de Badalona, només vaig fer 5Km uns dies abans de la cursa, per provar-me. Aquest any, tinc la intenció d’entrenar fort aquestes setmanes i arribar en bones condicions a la línia de sortida. No em plantejo cap marca per arar, només tractar de millorar els 19’10».
La cursa d’enguany, la segona edició, ha crescut en tots els sentits. Són 1000 els inscrits, més del doble de l’any passat. Aquest any hi haurà cronometratge, i algun altre servei addicional, com ara inflables i canguratge pels nens.
Serà una autèntica festa. Tancaré un cicle molt interessant d’entrenaments i curses, i ho faré a Badalona, amb l’Ona i la Nuri participant també a la cursa.
El despertador marcava les 5:30 quan em vaig llevar, però pel meu metabolisme eren les 4.30, per allò del canvi horari. Va ser dur matinar, però he de dir que menys del que m’esperava. Un esmorzar a base de quatre torrades amb mel i un cafè amb llet, i cap al llit una estoneta més.
El despertador va tornar a sonar a les 7h. Em vaig llevar, i vaig fer una mica de massatge a les zones «delicades» que m’havien estat donant problemes les darreres setmanes. Em vaig vestir, repassant que portava tot el material i cap a la cursa. Un plàtan i beguda isotònica (Powerade) que vaig anar bevent fins una mica abans de la sortida.
Vaig arribar als voltants de les 8h. La sortida era a les 8:30, i la zona de Plaça Espanya estava ja plena de corredors i acompanyants. Un cop aparcada la moto, vaig enfilar cap al guarda-roba. Costava avançar, de la gran quantitat de gent que s’acumulava a la zona de les dues torres i fins a les fonts. Era el centre neuràlgic de tot plegat, doncs allà es trobava la sortida.
En veure l’entrada al calaix que em corresponia, em vaig adonar que hi havia ja un munt de corredors agafant posicions, però no em va preocupar gaire, doncs en una Marató no hi ha cap urgència per agafar el ritme de cursa ràpidament.
En tornar del guarda-roba, tot de gent fent cua als lavabos i d’altres fent les seves necessitats a les zones enjardinades al voltant de les fonts. Jo vaig ser un dels que va acabar de fer el buidatge tot regant les plantes. N’hi havia que, a més de regar-les, les abonaven. Tremendo, tot s’hi val.
Vaig encarar la zona d’entrada al meu calaix i em vaig posar tant endavant com em va ser possible, que no va ser gaire. Uns segons abans de la sortida l’escena era impressionant: més de 19000 corredors entre il·lusionats, impacients i acollonits. Van fer sonar l’himne esportiu de la ciutat, «Barcelona», i els crits del Mercury i la Caballé estic convençut que van fer posar la pell de gallina a tots els que ens esperàvem per sortir.
Finalment, la sortida. Tot de confeti i després, res. Res fins al cap d’un parell de minuts, en que lentament vàrem iniciar la cursa. És un moment emocionant, creuar les catifes de control de temps de la sortida, amb la Caballé encara entonant la cançoneta i ja trotant decidit a enfrontar-me amb 42Km, o més de tres hores de cursa.
Els primers quilòmetres van ser un passeig, envoltat de moltíssims corredors i amb un bon grapat de gent animant. Encara no era possible assolir el ritme de cursa previst, i si bé no em preocupava, tampoc volia fer els primers quilòmetres massa lent, per allò de no haver de recuperar gaires segons en els quilòmetres posteriors.
De mica en mica es va anar aclarint i vaig poder començar a córrer. Calculo que cap al quilòmetre cinc ja es podia córrer amb molta comoditat, sense haver d’esquivar gaires corredors.
Els ritmes per quilòmetre previstos eren 4’59» per baixar de 3h30, 4’47» per millorar marca (per sota de 3h21′) i 4’37» pel miracle de baixar de 3h15.
Els primers 5Km els passo a un ritme de 4’31». Content, perquè comptava de perdre alguns segons en aquests quilòmetres inicials. Però les sensacions no són bones. Tinc les cames molt «dures», em «noto» massa els bessons, i tinc la sensació que en algun moment es reproduiran les molèsties que vinc arrossegant. Això sabia que em passaria. Després de 3 setmanes pràcticament aturat i amb dolor, en el millor dels casos sortiria sense ritme, amb les cames bastant «groguis» i baix de confiança.
El pas pel quilòmetre 10 el faig a 4’27» de mitjana. Amb les males sensacions a nivell muscular, però molt i molt còmode a nivell de respiració.
Durant tota la cursa m’hidrato tant com puc, menjo gels i prenc pastilles de glucosa. Més o menys tracto de prendre una pastilla cada 30 minuts, i un gel també cada 30′, deixant 15′ entre pastilla i gel. Aigua en tots els avituallaments, de l’ordre de 4/5 glopets. Més endavant, en un parell d’avituallaments aconsegueixo agafar ampolles de Powerade, la qual cosa em va perfecte perquè sempre serà millor que l’aigua. El que no faig és veure dels gots d’isotònica, doncs requereix aturar-se, no és senzill beure d’un got a 4’30»/km. Un cop acabada la cursa em plantejo si no hauria hagut de beure encara més. El fet de no haver necessitat aturar-me a buidar la bufeta em fa pensar que l’esforç i la calor em van fer suar més del que ingeria.
Passo el quilòmetre 15 a 4’27», amb la mateixa sensació que vaig a un ritme molt còmode. Per un moment em passa pel cap que podré aguantar aquest ritme tota la cursa, però no és la primera vegada que tinc aquesta sensació a una Marató. En les dues anteriors vaig tenir la mateixa sensació, i després, les forces s’esvaeixen en un no res.
Cal ser prudent, però tampoc no vull baixar el ritme. Vull provar-me, tractar de fer el millor temps possible, i veure si la hidratació / alimentació dels dies previs, i el que vaig prenent al llarg de la cursa, em permeten fer els 42Km a un ritme constant. Al cap i a la fi, és la meva quarta Marató, la tercera preparada més o menys seriosament, i encara tinc la «L» enganxada a l’esquena.
El tram de pujada a Passeig de Gràcia es fa una mica més dur, però és sobretot la Meridiana la que comença a posar-ho difícil. El lleuger desnivell ja es nota, després de 20Km, i sembla que no hagi d’arribar mai el punt en que es fa un gir de 180º per encarar Rambla Prim fins a la zona del Fòrum.
Mitja Marató
La Mitja Marató la passo en 1h34’18», a 4’28». Bon temps, sensació d’anar molt bé, però, en base a l’experiència, molt alerta perquè arriba el punt crític de la cursa.
El tram de baixada el faig molt tranquil, continuant amb el ritme alegre però no gaire fort que he portat des del principi. Passo el quilòmetre 25 a 4’28». Ritme sub 3h15 a falta de 17Km per a l’arribada. I és llavors, quan noto la primera enrampada al bessó dret.
S’ha acabat. La cursa tal i com l’havia plantejat fins ara, arriba a la seva fi, i toca fer ús del plà alternatiu. Tenia la certesa que això passaria. Confiava que la hidratació constant i el millor estat de forma en que em trobava obrés el miracle, però hi havia moltes possibilitats que arribat al quilòmetre 25/30, comencés a patir els problemes musculars que sempre m’acompanyen en distàncies llargues.
Aquesta primera estrebada no és res greu, només un avís que la cosa anirà a pitjor. Però en el tram de Diagonal, fins a la torre Agbar i tornada, de mica en mica es va agreujant, i cada cop són més les enrampades. Ara ja, a les dues cames. Ben bé, com l’any passat.
Del quilòmetre 25 al 30, el ritme baixa a 4’46», de mitjana, 4’31». En aquest punt sé que la meva lluita per les 3h15′ és inútil, i començo a calcular el marge que tinc per tractar de millorar marca. M’és molt útil la «txuleta» que porto enganxada a la mà dreta, on tinc anotats temps de pas per quilòmetres de referència pels diversos temps finals possibles.
Encarem tot el tram del litoral, i es nota i molt que ara ja comença a fer calor. Ja fa estona que veig gent que camina, i algú altre que s’atura a fer estiraments per combatre les enrampades. Jo tinc una estranya habilitat que em permet continuar corrents tot i tenir enrampades. En el moment que noto que el bessó es bloqueja, lleugera patada endavant, i rectificar la petjada durant tres o quatre passes, tot baixant el ritme. Això alleugereix el mal i puc continuar corrents fins a la propera.
La pujada pel passeig de Circumval·lació, i després el pas per Arc de Triomf es fa molt dura. Hi ha un cert desnivell i les cames ho pateixen. A més, és en aquest punt que em passa la llebre de les 3h15, amb la qual cosa es confirma el que ja sabia: no podré baixar d’aquest temps.
Després bé un tram de baixada, pel Portal de l’Àngel i Via Laietana. És una zona molt animada, com ho és Arc de Triomf, i sobretot, el carrer Ferran, que arribarà en uns metres. El pas per aquestes zones, on s’acumula més gent animant és realment emocionant. Més en un punt de la carrera en que el patiment ja comença a ser evident, on portes molts quilòmetres amb enrampades constants, i l’arribada és encara molt i molt lluny.
Les baixades no són un consol, quan tens problemes musculars. Els canvis de desnivell, ja siguin baixades o pujades, agreugen el problema. Els primers metres després del canvi són horribles, les enrampades són més freqüents i més fortes. Però l’experiència em diu que, superat aquest moment, tot torna a la normalitat. Una normalitat que no és ni molt menys agradable, però que et permet pensar que hi ha una possibilitat d’arribar.
I és que per moments et planteges que serà impossible arribar. Quan tens la primera estrebada a falta de 17Km, penses que tard o d’hora les enrampades es faran insuportables i no tindràs més remei que abandonar. Però en les dues darreres Maratons ja ho he patit, i sé que a base de coratge i patiment, arribaré al final sigui como sigui.
Quilòmetre 42
A més, alguna cosa he fet bé, donat que acabaré la cursa sense tenir cap enrampada a la zona superior de les cames (quàdriceps, isquios, abductors, adductors). En anteriors ocasions les enrampades eren generalitzades a tots els músculs de les cames. En aquest cas, s’han limitat a la zona dels bessons.
Finalment, arriba l’avinguda Paral·lel. El quilòmetre 40. El passo a una mitjana de 4’38», que no està gens malament. I és que, tot i els problemes, del quilòmetre 25 al 40 puc mantenir de forma precària un ritme de 4’51»/Km, que sumat al bon ritme inicial, fa que arribi als dos darrers quilòmetres amb opcions de millorar la meva marca.
Creia que Paral·lel seria un suplici. I ho va ser, però també va ser molt maco. Una enorme recta, inacabable, amb un lleuger desnivell, però la idea que cada metre recorregut et porta, ara sí, a l’arribada. Passes pel quilòmetre 41 i només en queda un. Ja menys, cada metre, un metre menys. Em permeto el petit luxe d’apretar les dents i fer un canvi de ritme que no mereix el qualificatiu d’sprint.
Arribada
Arribant al darrer gir, et planteges si és cert que això toca a la seva fi, que en qüestió de SEGONS s’acabarà el patiment i per fi podràs aturar-te i descansar. Hi ha hagut moments durant la cursa que calia jugar el factor psicològic, perquè quedaven molts quilòmetres, dues hores, una hora, mitja hora de patiment. Ara només són SEGONS.
Miro el cronòmetre i certifico que aconseguiré, malgrat tot, millorar la meva marca. Ho dono tot en els darrers metres, i pico l’esquena d’un corredor que a falta de 20 metres s’atura perquè senzillament no pot córrer més. 20 metres per l’arribada i no pot evitar aturar-se. És una d’aquelles imatges que només es veuen a la Marató.
Passo la línia d’arribada amb 3h16’24» i s’ha acabat. Un gest d’alegria i ràbia, per descarregar tot el patiment acumulat, i després uns moments molt emocionants, en que senzillament t’envaeix un sentiment de felicitat inexplicable. Després de tant patiment, de tant d’esforç per mantenir el ritme i la concentració, lluitant contra la necessitat d’aturar-te i seure a descansar, ara ja ho pots fer. I això tan insignificant, en un moment com aquest, és absolutament insuperable.
Camino amb dificultats per recollir la medalla, l’aigua, fruita… a mesura que t’allunyes de l’arc d’arribada tot va tornant a la normalitat. Van quedant enrere les sensacions viscudes, i tractes de percebre tot el que t’envolta, perquè no es té sovint l’oportunitat de viure moments tan intensos.
Amb la família
La recompensa definitiva són els moments que passaré després amb la família, gaudint de l’ambient de la cursa, veient com van arribant els corredors, identificant en les seves cares el que jo he sentit uns minuts abans.
Al 2013 hi tornaré, si tot va bé. I el rellotge de l’arribada marcarà menys de 3h15, segur 🙂
Una mica d’estrés al principi, tractant d’avançar alguns corredors més lents i la sensació que anava molt ràpid. Dic la sensació, perquè vaig cometre l’error d’oblidar-me el GPS a casa, i vaig fer tota la cursa sense referències, només amb un cronòmetre que vaig tenir la sort d’aconseguir abans de la sortida. En una cursa més llarga n’hauria tingut prou d’anar corrent per sensacions i regulant el ritme segons els passos per quilòmetre. Però en un 5000 has de sortir des del principi molt ràpid, i no tinc els ritmes interioritzants. És important no fallar en el ritme, o pot passar que no puguis recuperar els segons perduts, o bé que si surts massa fort ho acabis pagant.
Per acabar-ho d’agreujar no vaig veure l’indicador del primer quilòmetre, així que fins el segon es va mantenir la intriga. Les sensacions no eren de tot dolentes, però sempre et queda el dubte del ritme real que estàs portant. Finalment, va arribar el quilòmetre 2 i el temps era de 7:32. A 3:31 el quilòmetre. Content per una banda, doncs la idea era fer una mitja al voltant de 3:45. Per una altra banda, i per l’experiència prèvia de les sèries de 1000 i 2000 que he vingut fent, sabia que havia anat massa ràpid, i que probablement ho acabaria pagant.
s’acabarà en qüestió de segons. Els darrers 300 metres vaig tenir les forces necessàries per fer un lleuger canvi de ritme per superar a un corredor amb el que va sorgir un lleuger «pique», i finalment, l’arribada. El darrer quilòmetre el vaig fer en 3:46, aproximadament, per un temps final de 18:29, a una mitjana de 3:41, 41 segons menys que l’any passat. Molt content!
paniruns - nuriruns 