Cap a finals de Novembre, després de fer la Sant Mateu Xtrail 42K i abans de la Marató de l’Ardenya em vaig apuntar a la Marató de la Vall de Congost. En aquell moment les sensacions eren bones, podia entrenar bastant bé i em vaig inscriure. Eren temps en que semblava haver deixat enrere les lesions i pensava fer la Transvulcània aquest any. Tot això es truncaria al cap de poc temps.
El problema és que, després de l’Ardenya, vaig tornar a tenir moltes molèsties. La pubàlgia es va reactivar i van aparéixer noves molèsties a les lumbars i la zona baixa dels glutis. En definitiva, des de desembre vaig entrenar més aviat poc, i malament. Amb aquest panorama s’acostava la data de la Vall del Congost. No tenia gens clar si m’atreviria a fer-la. Però el cert és que unes setmanes abans de la cursa les sensacions van millorar i vaig poder fer algunes tirades llargues que em van donar un mínim de confiança per a provar-ho.
Quan la cosa començava a pintar bé, les dues setmanes prèvies a la cursa no vaig poder sortir a córrer. Per culpa de la feina i per un refredat la darrera setmana que em va fer dubtar fins a la mateixa nit abans de la cursa.
Per al diumenge pintaven un dia fred, amb pluja. M’havia de llevar a les 5 de la matinada i vaig anar a dormir d’hora, però vaig estar dues hores tossint al llit. La cosa no pintava bé.
Sona el despertador. Em prenc el xarop i un ibuprofé i esmorzo una mica. Un cafè amb llet i un parell de torrades amb Nutella. Tenia ja tot preparat, així que agafo els trastos i cap a Aiguafreda. Encara és fosc, i em pregunto on diantre vaig…
Arribo a Aiguafreda. Aparcar, recollida de pitrall i al cotxe a preparar-me. No fa gaire fred, i no sembla que hagi de ploure. Per un moment penso en portar només la ronyonera i no dur la motxilla. Però em fa por que acabi plovent i trobi a faltar el txubasquero. Així que decideixo anar amb la ronyonera amb el bidó i la motxilla per a portar el txubasquero. Gels, barretes i sals repartits per les diferents butxaques.
Passo el control de pitrall i a esperar que arrenqui la cursa. Ho fa amb una mica de retard, es fa una mica llarg. Comença la cursa i surto amb la idea de no apretar gaire. Sé que la cursa és mooooolt llarga i que no estic preparat, així que convé no sortir gaire animat.
Tot i això, probablement surto massa ràpid. No tinc la sensació d’estar apretant massa, però probablement encara hauria d’anar més tranquil al principi.
Passat el primer tram de pista, arriba la primera pujada. Vaig fent, sense apretar, però tot i així noto els bessons molt carregats.
Un tram de baixada no massa pronunciada ens porta a la primera gran pujada. Es fa molt llarga, és molt dura i tècnica, com gairebé totes les pujades de la cursa. Vaig fent, caminant a bon ritme. Arriba la baixada, i aquí sí em deixo anar una mica. Probablement hauria de controlar-me una mica més també en les baixades, perquè acaben passant factura. Però no ho puc evitar. La difruto a tope.
A continuació una nova pujada, més curta i un descens que ens porta al quilòmetre 20 aproximadament. Fins aquí, estic disfrutant de la cursa.
Llavors, noto una punxadeta al bessó i penso: ja hi som. Aquesta és la setena marató, i en les sis anteriors, aquesta punxada és indici que s’ha acabat la cursa. Sempre venen més punxades i acaba sent un rosari de rampes a tot arreu. Aprofito l’avituallament per a trucar la Nuri, que tenia intenció de venir-me a veure en tren. Li dic que probablement no acabi la cursa, que no vinguin. I és que no tinc ganes de tornar a patir més de 20Km caminant com un robot. Aquest cop, em retiro i ja vindran temps millors.
Tinc la opció de tirar pel dret i fer el recorregut dels de la mitja. Estic a 1km de l’arribada. És el millor moment per a deixar-ho. A més, ara toca la rampa més dura de la cursa. Una animalada de pujada amb un desnivell tal que et pots ajudar amb les mans. Decideixo donar-me una oportunitat i veure com arribo al Castell. Si, com espero, la pujada la faig amb rampes, baixaré directament al poble de Tagamanent i em retiraré.
Em poso en mode reductora i vaig fent, mirant de no gastar ni un gram d’energia més del necessari. Però la pujada fins a la zona del Castell és molt dura, i fins i tot en mode conservador, t’has d’apretar. Vaig fent, molt cansat i atent als indicis de rampes. Arribo a dalt a base de tirar de cap més que de cames, però sense cap ensurt important en forma de rampa. Estic bevent tot el que puc, menjant bastant bé i cada hora em prenc una pastilla de sals. Potser gràcies a això estic controlant bé el tema de les rampes.
Finalment, després d’un tram de baixada / planer arriba la pujada curta i dura que et porta al Castell. En aquest punt estic molt cansat, amb ganes d’aturar-me, però no tinc motius suficients per a retirar-me. Arriba la baixada i decideixo seguir una mica més, fins el poble de Tagamanent i decidir què faig allà.
La baixada, com totes les de la cursa, és molt maca. Estic ja al quilòmetre 26 i encara puc baixar bastant bé. No tan alegre com abans, però sense cap rampa, la qual cosa em permet portar un ritme maco que va millorant la (trista) mitja que he anat acumulant en la primera part de la cursa. Ara ja m’és igual el temps que faré, però encara tinc al cap les referències de la txuleta que em vaig preparar el dia anterior.
Arribo al poble i toca prendre una decisió. Estic molt cansat, el tram planer fins al riu se’m fa molt llarg, però tinc la sensació que podré acabar la cursa, encara que sigui amb rampes. Ja hi estic acostumat.
Un cop creuat el riu (amb aigua fins al malic) queden dues pujades. Una primera més llarga, no gaire dura al principi i la segona, més curta però dura i tècnica. Sé que si supero la primera, la segona ja la faré com sigui. Truco la Nuri per veure si finalment han decidit venir i em diu que sí. Els darrers 13Km els faig pensant només en el moment de l’arribada, quan creui la línea de meta i me les trobi allà. El meu únic objectiu és fer una passa i una altra, i una altra fins que arribi aquest moment. Ja fa estona que només tiro de cap, i aquesta motivació és la força que em permet continuar.
La pujada se’m fa molt llarga. Em passen molts corredors en una primera part relativament suau on es pot córrer i jo vaig pràcticament sempre caminant.
Finalment, arribo a la part de dalt dels cingles i després d’un tram planer comença la baixada. No tinc gaires indicis de rampes i puc baixar bastant bé, la qual cosa em tranquilitza molt. Altres vegades (Ardenya) estava tan cascat que no podia ni córrer a les baixades, i així tot es fa molt més llarg i penòs.
Encaro la darrera pujada, buit de forces i tirant a base de concentració i automotivació. Vinga, va, darrera pujada i baixada fins el poble. Va, que la acabes… quina agonia 🙂
A mitja pujada noto una rampa forta a un adductor. Em paro a estirar una mica i un noi que ve per darrera m’ofereix una mena de txupito de magnesi. Li dic que és igual, que el mal ja està fet i que no hi ha res a fer. Ja em veig coix fins a l’arribada. Però insisteix i me’l prec. Mano de santo.
Al cap d’una estona s’acaba la pujada i després d’un tram planer que puc fer a un ritme decent, arriba la darrera baixada. Molt tècnica al principi i més fàcil a mida que vas baixant. Molt cansat però sense gaires problemes musculars, puc disfrutar d’aquesta darrera baixada. Passo diversos corredors, inclòs el que m’ha salvat la vida amb el magnesi. Un cop al poble es tracta de patir una mica el darrer quilòmetre en asfalt i encaro la recta d’arribada. Veig al fons l’Ona i l’Arlet a punt per a fer els darrers metres amb mi, per primera vegada! (gràcies Nuri!).
Un cop més, sento l’emoció de veure l’arc d’arribada, després de més de 6h30 d’esforç. Finalment, creuem la línia d’arribada i s’ha acabat! Una altra marató a la saca!
Estic molt content d’haver tingut prou força mental per a acabar-la. No estava preparat per una cursa així, però al final ha anat prou bé. Sense gaires problemes muscular per primera vegada en una marató. La propera espero poder-la preparar millor, i és que en la meva opinió, una mitja de 27Km setmanals les 14 setmanes anteriors a una Marató és un volum molt pobre. I un miracle haver pogut acabar una cursa així.
La cursa és molt maca, i molt dura. Pujades molt tècniques, amb molt de fang, creuant diversos rius, baixades de tot tipus. Avituallaments més que suficients (11 per a 44km!!).
Al final 6h35’36», 165è de 414. «Con un canto en los dientes» 🙂
- Temps oficial: 6h35’36″
- Temps GPS: 6h35’18» (trigo uns metres en posar-ho en marxa)
- Temps GPS en moviment: 6h02’18» (33′ aturat en avituallaments i altres parades tècnico-fisiològiques)
- Classificació: 165/414
- Distància oficial: 42Km
- Distància GPS: 42,3Km
- Velocitat – Ritme GPS en moviment: 8’26”/km – 7,1Km/h
- Velocitat – Ritme GPS total: 9’13”/km – 6,5Km/h
- Desnivell positiu: oficial: 3100m
- Desnivell positiu GPS: 3057m